Aquest silenci m'estranya, ningú se'n fa ressò, ressò de res. Aquest és un silenci estrany, com d'amagat; vull dir que amaga quelcom dins seu. Escrius comentaris als blocs, però ningú no respon. Els blocs callen, els webs també. Vaig aprendre que després del silenci ve la pólvora. Tindrem un gran foc o tothom callarà per sempre? Espero que no.
Al poble se sent la remor, però una remor callada i quieta, tal vegada res, tan sols una remor que es transforma en rumors, la gent murmura pels carrers i en el Casal, dins la Carpa no se sent res: només silenci i pols, brutícia i deixadesa. Des de l'ajuntament també callen, malgrat que tenen tantes coses a dir.
I el poble, no ha de dir res? I els pares i les mares, que es troben les forces de l'ordre públic sotjant quan necessiten deixar els seus fills o les seves filles a l'escola. Encara recordo quan l'alcaldessa a la Carpa va dir que no hi hauria cap problema perquè els pares deixessin els seus fills a l'escola, malgrat no s'hi fes aparcament, doncs s'hi podria entrar amb el cotxe i aturar-se uns minuts per deixar el teu fill o la teva filla a l'escola.
Les promeses sempre són promeses, però després tot es perd dins l'aire. Dins l'aire espès del silenci. En la realitat no t'hi deixen aparcar. En un poble petit, amb 2200 habitants, necessites caminar gairebé un quilòmetre per a poder deixar els fills a l'escola. No hi ha tolerància, no hi ha preocupació, no hi ha interès; el ciutadà no és ningú per als poders. La gent que treballa ha de fer malabarismes per poder deixar els fills a l'escola; els horaris estrenyen la gent.
No hi ha llibertat, no hi ha possibilitat de participació de les persones en el que és seu, els que cobren de les butxaques nostres, els que treballen a les nostres ordres, són els que fan el que volen -els que fan i desfan; per exemple: casals petits i tu no has tingut possibilitat de triar-ne- i els que oprimeixen la teva llibertat i la teva sobirania. No som res pel poder. Però callem com un ramat obedient i ben domesticat. Ens estan guanyant la partida i nosaltres callats i alienats. El POUM segueix el seu camí maleït de manera inexorable. Tots en som de culpables. El nostre silenci ens fa còmplices; i més tard, ens en farà víctimes.
Tal vegada parlarem a les urnes, o el nostre silenci també se'n farà sentir? El nostre dret a l'abstenció serà un càstig per al poder? Lamentablement, no. L'abstenció, com a acció directa, només serveix quan tothom la practica. Lamentablement, no. Lamentablement haurem de tornar a votar perquè ens continuïn mantenint en el silenci, per seguir sent un ramat ben domesticat per a pagar i callar. El nostre silenci ens fa còmplices; i més tard, ens en farà víctimes.
Fotografies: Jordi Gomara
Al poble se sent la remor, però una remor callada i quieta, tal vegada res, tan sols una remor que es transforma en rumors, la gent murmura pels carrers i en el Casal, dins la Carpa no se sent res: només silenci i pols, brutícia i deixadesa. Des de l'ajuntament també callen, malgrat que tenen tantes coses a dir.
I el poble, no ha de dir res? I els pares i les mares, que es troben les forces de l'ordre públic sotjant quan necessiten deixar els seus fills o les seves filles a l'escola. Encara recordo quan l'alcaldessa a la Carpa va dir que no hi hauria cap problema perquè els pares deixessin els seus fills a l'escola, malgrat no s'hi fes aparcament, doncs s'hi podria entrar amb el cotxe i aturar-se uns minuts per deixar el teu fill o la teva filla a l'escola.
Les promeses sempre són promeses, però després tot es perd dins l'aire. Dins l'aire espès del silenci. En la realitat no t'hi deixen aparcar. En un poble petit, amb 2200 habitants, necessites caminar gairebé un quilòmetre per a poder deixar els fills a l'escola. No hi ha tolerància, no hi ha preocupació, no hi ha interès; el ciutadà no és ningú per als poders. La gent que treballa ha de fer malabarismes per poder deixar els fills a l'escola; els horaris estrenyen la gent.
No hi ha llibertat, no hi ha possibilitat de participació de les persones en el que és seu, els que cobren de les butxaques nostres, els que treballen a les nostres ordres, són els que fan el que volen -els que fan i desfan; per exemple: casals petits i tu no has tingut possibilitat de triar-ne- i els que oprimeixen la teva llibertat i la teva sobirania. No som res pel poder. Però callem com un ramat obedient i ben domesticat. Ens estan guanyant la partida i nosaltres callats i alienats. El POUM segueix el seu camí maleït de manera inexorable. Tots en som de culpables. El nostre silenci ens fa còmplices; i més tard, ens en farà víctimes.
Tal vegada parlarem a les urnes, o el nostre silenci també se'n farà sentir? El nostre dret a l'abstenció serà un càstig per al poder? Lamentablement, no. L'abstenció, com a acció directa, només serveix quan tothom la practica. Lamentablement, no. Lamentablement haurem de tornar a votar perquè ens continuïn mantenint en el silenci, per seguir sent un ramat ben domesticat per a pagar i callar. El nostre silenci ens fa còmplices; i més tard, ens en farà víctimes.
Fotografies: Jordi Gomara
- Albada després de l'eclipse lunar. Vallromanes
- Festes de Sant Miquel 2006. Vallromanes
___________________________________
Enllaços relacionats (... i el silenci continua):
Enllaços relacionats (... i el silenci continua):
- Ajuntament de Vallromanes
- CiU
- David Ricart
- ERC-MxV
- ICV
- iVall
- POUM a Vallromanes
- PSC
- Som diferents... t'escoltem
- FOTOGRAFIES DE JORDI GOMARA (itaca2000), Arxiu: Viajes, fiestas, acontecimientos, etc.
Fantàstiques les fotos i fantàstica la reflexió. Mereix com a mínim que sàpigues que algú l'ha llegit. :-)
ResponEliminaDe vegades podem tenir la sensació de picar pedra amb les mans nues, però murades més altes han caigut.
Segueix ferm, Jordi!
Moltes gràcies, Víctor, no saps com m'ha reconfortat el teu comentari.
ResponEliminaBona feina Jordi. Fotos i pensaments.
ResponEliminaJosep Maria
Josep María, agraeixo molt sincerament el teu comentari.
ResponEliminaSalutacions company