Sempre torno a Vallromanes, perquè mai n’hi he marxat, les meves arrels d’origen estan aquí, i cal cultivar tant les arrels dels orígens, com totes les arrels que vas plantant al llarg de la nostra existència, a totes si les cuides són igual d’estimades i sempre creixen i fan les arrels més profundes.
Unes arrels t’aporten el futur, d’altres el present, d’altres el records d’infantesa i joventut. Actualment tinc unes sensacions barrejades i no ser si contradictòries, o segurament és que em vaig fent gran, fa prop de deu anys que vaig deixar de viure a Vallromanes, lloc on vaig néixer i viure fins que vaig anar a viure a Girona.
Els records que em venen de Vallromanes en un 31 de juliol són molts i deferents de la realitat actual: en aquestes alçades de l’any ens passàvem tot el dia al carrer, jugant a futbol, basquet,... bici amunt bici avall, trapellada cap aquí trapellada cap allà, tot estava ple de gent, aquella gent que venia a brenejar o d’estiueg. Avui et trobes el poble que ha passat de la segona residència a la primera residència, per tant aquests dies en comptes de la gent arribar, la gent va marxant.
Un poble que recordo amb menys de 400 habitants, quan marxar anar a viure a Girona quasi arribava a 1000, i ara més de 2000 habitants, per a molta gent de les ciutats segurament diran que és poc, però segurament és molt.
La febre de la totxana, a fet els seus estralls, paisatges de sempre, que ara formen part del record. Un camp de futbol que el volen convertir en cases, per tant això deu voler dir que per algunes l’esport local no és el futbol sinó la totxana.
De moment encara ens queda la riera, i paisatges que estan protegits, sort de la protecció legal, un poble d’arrels amb un creixement sense ordre. El que se arribar a destruir en 10 anys.
Enviat per Camil Ros, extracte literal de l'original, Vallromanes, 31 de juliol de 2007
Fotografia extreta del blog de Camil Ros
Camil,
ResponEliminaÉs curiós, perquè les percepcions són ben diferents per a persones amb situacions i vivències gairebé oposades.
Jo ara fa una mica més de vuit anys que vaig plantar arrels a Vallromanes i el segueixo veient un poble tranquil i ideal per viure-hi.
És clar que les perspectives de futur, amb la pressió dels interessos constructors i l'expansió de tota la conurbació de Barcelona, no són gaire afalagadors ni conviden a l'optimisme. Però cal seguir treballant per protegir i mantenir Vallromanes amb el seu encant, però fixant la mirada en el futur, en aquest nou mil·leni que hem encetat.
T'entenc quan parles de les impressions que tens de Girona com a lloc d'acollida i de Vallromanes, com a lloc de partida. El teu lloc de partida és el meu lloc d'acollida.
Espero que els que arribem i els qui queden al poble sapiguem prendre el relleu dels qui en algun moment vau marxar-ne i sapiguem mantenir Vallromanes amb l'encant aquell de voler-hi tornar sempre.
Una salutació ben cordial
Víctor Pàmies
[Raons que rimen]