dissabte, 20 d’octubre de 2007

Vallromanencs, vallromanesos i/o vallromanins



Quan jo vaig arribar a viure a Vallromanes, li preguntava a la gent gran que coneixia i que, o bé havien estat vivint sempre a la vila, o bé venien a estiuejar des de molt petits, quina era la manera de dir-se de les persones de Vallromanes, si vallromanesos o vallromanencs que són les dues accepcions que a mi em sonaven com a possibles. Aquesta pregunta també la vaig dirigir a persones de l'ajuntament. De totes elles, no hi vaig trobar cap que sabés donar-me una resposta. Anys després, crec que va ser el dia de la inauguració del Casal, vaig sentir dir a l'alcaldessa en el seu discurs vallromanins tot referint-se als habitants de Vallromanes. No us ho puc assegurar del cert, però gairebé estic del tot segur que va ser la primera vegada que vaig sentir tal denominació a la meva vida. Sincerament a mi el mot (gentilici, en aquest cas) em va semblar lleig, potser perquè mai no l'havia sentit (i al meu cap ja s'havia quedat el gentilici vallromanenc, que confesso obertament que és el meu preferit) o, tal vegada, perquè el relacionava amb el gentilici de Barcelona que, com sabeu, és barceloní, el qual em sembla bastant cursi.

A mi espontàniament se m'avenia com a més lògic el gentilici vallromanès, o bé, en tot cas, vallromanenc, especialment per una raó, en aquell moment, per mi evident:

Si ens fixem en el gentilicis vallromanès i vallromanenc veurem que conserven una semblança més gran amb el topònim Vallromanes que el gentilici vallromaní. Vallromanès conté exactament les mateixes lletres i vallromanenc només canvia la "s" final pel parell "nc". Vallromaní, però, sofreix una transformació més acusada al perdre'n totes les dues darreres del topònim, les lletres "e" i "s", que passen a ser substituïdes per "í". Aquesta raó, que no disposa de cap cientificitat lingüística, és una de les que em va fer suposar que als habitants de Vallromanes no se'ls podia dir tal cosa com vallromanins. Evidentment és un raonament i una opinió personals i que, per aquest motiu, té més un caràcter anecdòtic que no pas una altra cosa. També és cert que a d'altres municipis i contrades el topònim i el gentilici no tenen res a veure entre ells des d'un punt de vista gramatical, sinó que les arrels del gentilici han d'anar a ser buscades a temps remots. Per exemple: ilerdense que ve de l'antiga Ilerda però que avui dia s'anomena Lleida, per a referir-se als lleidatans, o, més rocambolesc encara, egarenc o egarense tot just per a referir-se als terrassencs per l'antiga denominació de Terrassa que era Ègara.

Ja quan estava acostumat a que m'haguessin batejat com a vallromaní, i quan vaig començar a buscar enllaços sobre Vallromanes per dur a terme el bloc Espai Vallromanes -el qual esteu llegint en aquest moment- em trobo amb la pàgina sobre Vallromanes a Viquipèdia i llegint-la vaig veure que el gentilici que hi apareixia era vallromanès/vallromanesa. Ara ja no em sonava bé aquest perquè ara jo ja era un vallromaní. Pel fet que la pàgina estava molt incompleta i la informació no s'hi havia renovat des de feia molts anys, vaig pensar que es tractava d'un error i vaig rectificar el gentilici, posant-hi vallromaní/vallromanina. Gairebé immediatament m'escriu un administrador de Viquipèdia dient-me que aquest gentilici era incorrecte perquè a totes les fonts oficials apareixia el gentilici vallromanès. Jo li vaig argumentar en base a l'ús que s'havia fet de "vallromaní" des de pàgines d'internet d'escriptors de Vallromanes, de partits polítics, etc., i fent-li saber que el mateix lingüista i veí nostre Víctor Pàmies s'havia sorprès quan cercant informació sobre la nostra vila s'havia trobat amb un text que denominava "vallromanesos" als habitants de Vallromanes, i que, fruit d'això ell va comentar que faria les recerques pertinents per a descobrir el gentilici correcte. De manera "preventiva" vam posar a la Viquipèdia totes dues accepcions com a vàlides fins que Víctor Pàmies acabés la seva recerca, malgrat que l'administrador de Viquipèdia que vigila, entre d'altres, la pàgina de Vallromanes, no ho veia massa clar, tenint en compte que ells sempre es basen en argumentacions sòlides i/o en fonts oficials o fidedignes. Uns dies després li pregunto a Víctor Pàmies sobre el tema i em contesta que Sergi Santjoan, un altre lingüista i escriptor del poble havia argumentat en un dels seus llibres el gentilici vallromanès com el correcte i que així ho havia comunicat a Xavi Moya de l'ajuntament. Això el poso en coneixement de l'administrador de Viquipèdia i passo a esborrar-hi vallromaní.

Però mentrestant, Víctor Pàmies s'havia dirigit a l'Institut d'Estudis Catalans perquè s'hi pronunciessin perquè l'escriptor Toni Ibáñez insistia en que a ell li semblava que el gentilici havia de ser vallromaní. Al final, resulta que des de l'Oficina d’Assessorament Lingüístic de la Secció Filològica de l'Institut d’Estudis Catalans li contesten a Víctor Pàmies que tots dos gentilicis són des d'un punt de vista gramatical correctes i que poden ser utilitzats i conviure ambdós perfectament. O sigui que podem dir-nos, segons aquest organisme, vallromanins o a vallromanesos, indistintament, en referir-nos a nosaltres mateixos com a vilatans de Vallromanes. La cosa no acaba aquí, sembla ser pel que diu Víctor Pàmies que Toni Ibáñez al programa Capvespre de Ràdio Vallromanes ha parlat del tema i que Joan Andreu, marit de l'alcaldessa, ha manifestat que vallromanès era el que li sonava com a gentilici de Vallromanes. Però vet aquí que, que quan anava cap a la ràdio, Toni Ibáñez s'ha topat amb una persona gran del poble que deia que vallromanenc era el gentilici dels habitants de Vallromanes.

Arribats a aquest punt, a mi particularment em sembla que ja dóna igual que ens diguem vallromanins, vallromanesos o vallromanencs. Tenint en compte que gramaticalment totes tres accepcions són del tot correctes, i tenint en compte que serà molt difícil trobar una font fidedigna per esclarir el tema, crec que cadascú és lliure d'utilitzar la denominació que li vingui en gana i que totes poden conviure-hi, de la mateixa manera que hi conviuen ilerdenses i lleidatans o egarencs, egarenses i terrassencs. Si al final ha de quedar un gentilici en concret que sigui el que marqui la tradició oral al llarg de les dècades o els segles venidors, sempre i quan no sigui imposat des de les "altes esferes" a base de bombardejar-nos des dels mitjans oficials d'informació de la vila.

I, ja, per acabar, us proposo un joc: obriré una nova enquesta per tal que cadascú marqui el gentilici que li sembli més apropiat o li agradi més. Si bé és cert que aquesta enquesta no servirà de res més que de cosa anecdòtica potser pot gaudir, si més no, d'un caràcter lúdic. L'enquesta la trobareu en aquesta pàgina a la part superior de la banda dreta. Vinga, a contestar-hi.

Fotografia: Plaça de l'Església. Jordi Gomara, Vallromanes, 18 d'abril de 2007 a les 19:45 h.

9 comentaris:

  1. He detectat un error gros en el tercer paràgraf de l'escrit, tanmateix ara ja no el corregiré pas; l'article és llarg i té la seva feina, no us penseu que no.

    L'error està en quan dic que els gentilicis "vallromanés" i "vallromanenc" contenen totes les lletres del topònim "Vallromanes" i si us hi fixeu bé, això no és pas cert. Ha estat un embolic que m'he fet quan volia dir que tots dos eren igual o més llargs que el nom de Vallromanes, contràriament a "vallromaní" que és més curt, per suposat. Perquè el que és del tot evident és que "vallromanenc" no conté pas la lletra "s" de Vallromanes, però sí que està format per un nombre major de lletres; el que volia dir d'alguna manera es que no perdia cap lletra sinó que la "s" final es converteix en "nc".

    És un argument potser una mica extravagant però "si cuela, cuela", hehehe...

    Salutacions a tothom

    ResponElimina
  2. Jordi, hi ha alguns punts de l'article amb els quals no coincideixo, perquè penso que avantposes els gustos personals a les dades rigoroses.

    D'entrada, veig que ja has esmenat en un comentari (jo hagués refet l'article directament) que vallromanès i vallromanenc tenen totes les lletres de Vallromanes. Exacte, a vallromanenc li manca la s i no és cap argument vàlid ni en onomàstica ni en derivació de mots.

    Els mots derivats provenen d'una arrel a la qual se li afegeixen prefixos, infixos o sufixos (davant, al mig o darrere) i la llengua, per economia, per assimilacions o per pronúncia, entre molts d'altres motius, modifica la fesomia inicial de l'arrel emprada. Però no depèn pas de gustos ni és una solució capriciosa, sinó que al darrere hi ha fenòmens fonològics i de gramàtica històrica que els expliquen.

    Per tant, argumentar que un gentilici té o no té totes les lletres del mot originari, és una apreciació observable, però que en cap cas té cap pes argumentatiu ni decissori.

    Que et recordi el gentilici barceloní, tampoc penso que sigui un argument de pes, perquè més "mania" que la que els puguin tenir els habitants de Girona, que els diuen pixapins, entre altres delicadeses, seria difícil de trobar. I comparteixen terminació gentilícia.

    Tampoc havia sentit mai definir una paraula de "cursi"... Aquesta me l'apunto ;-)

    I penso que la persona amb què el Toni Ibàñez es va trobar pel carrer i li va dir vallromanenc, més que confirmar-li el gentilici dels habitants de Vallromanes, li va dir el que ell recordava o el que li venia al cap. Però no deixa de ser una enquesta oral de carrer, una dada més a valorar.

    Per la resta, penso que has fet un resum força extens i detallat del debat, la qual cosa t'agraeixo.

    Al final de tot plegat, no sé si n'hem tret gaire coses d'aquest debat, però, com a mínim, tenim la tranquil·litat de saber que ens diguem, com ens diguem, estem parlant de les mateixes persones. :-)

    ResponElimina
  3. He,he, amic Víctor jo ja dic al post que el meu argument en aquest sentit no era pas científic sinó anecdòtic; no siguis dolent no em diguis que estic avantposant els gustos personals a les dades rigoroses, doncs jo mateix ho estic dient, amb l'exemple de "barceloní" mateix; i pensa que en realitat jo ho sóc, de barceloní... de naixement, i sóc d'aquesta manera un "cursi", hehehe...

    No he refet el paràgraf per qüestió de temps i/o d'agenda no pas per una altra cosa; no podia abans, ni ho puc fer ara, haig de tornar a marxar.

    T'agraeixo l'explicació científica que fas de la formació de mots derivats, la qual evidentment és alliçonadora i molt profitosa.

    I per la resta, hi ha coses "serioses" però d'altres més jocoses al meu post, no li busquis més; també és per fer una mica de "divertimento"; no passa res.

    T'agraeixo també les valoracions positives que fas del post, com valoro en el seu sentit les negatives.

    En tot cas, saps que sempre aprecio els teus comentaris, i hi podem coincidir o no, però sempre són plaents i enriquidors.

    Moltes gràcies per les teves aportacions i moltes salutacions cordials i, ho sento, quan tingui una estona m'hi posaré amb l'afirmació equivocada, que, malgrat que només sembla una oració, afecta el contingut del que ve a continuació també.

    Salutacions molt cordials :-)

    ResponElimina
  4. Hola Víctor, com veus, el paràgraf en qüestió ja ha estat modificat i, a més, no sols ha quedat més curt (més sintètic), sinó que també ha quedat més "guapo" des d'un punt de vista argumental. Pensa que la meva apreciació era "instintiva" i al haver de raonar-la ho havia fet cometent un error. Però bé, ja està corregit.

    Evidentment, no disposa de cap rigor científic en certs camps de la lingüística, és només una apreciació en aquest sentit. Tanmateix a nivell psicològic, més concretament a nivell de la psicolingüística, no deixa d'ésser una apreciació que podria tenir la seva importància.

    Si evitem en la mida del possible les irregularitats en el llenguatge, en la formació de nous derivats (a vegades aberrants i/o "inexplicables"), com en els cassos "prec/pregar", o, pitjor encara (en castellà) "caber/quepo" quan és més lògic des d'un punt de vista psicolingüístic "preg/pregar" i "caber/cabo", farem més comprensible el llenguatge a tots els nivells. I aquestes irregularitats, saps molt bé que van ser uns del aspectes centrals de les investigacions de Noam Chomsky quan estudiava "els universals" de la llengua.

    És el mateix argument que utilitza, entre d’altres, Toni Ibáñez amb el tema del mot "bloc". Quin sentit té haver d'emparellar mots com "bloc/bloguejar" (que seria el mateix cas que "prec/pregar", entre d'altres) quan és més lògic "blog/bloguejar". Malgrat que jo defenso la paraula "bloc" per altres aspectes, perquè és una "bitàcola" tradicionalment, "un lloc on s'escriu", els blocs són una derivació dels primers "diaris personals" internàutics, i, perquè de "blog" hagi de sortir per derivació "bloguera", em sembla poc elegant per les nostres companyes. Tanmateix de "bloc" deriva "blocàira" cosa que em sembla molt més elegant i ja s'avé amb la formació de noms d'oficis en la tradició catalana. Argumentacions basades en apreciacions, purament opinions discutibles, evidentment; però que, des d'un punt de vista de regularitzar la llengua (cosa que va fer molt bé la llengua anglesa), per facilitar el llenguatge parlat i escrit i la comprensió del mateix per part de la comunitat, i per al seu aprenentatge per part dels estrangers i per una facilitació de les traduccions, no hauríem, potser de deixar de tenir en compte.

    Bé, són temes per anar treballar de mica en mica.

    Salutacions

    ResponElimina
  5. Home, Jordi, i em parles del mestre Chomsky!!!

    precisament ell t'explicaria, d'una manera més entenedora que no pas ho podré fer jo, que quan et trobes amb el parell prec/pregar, en l'estructura profunda ens trobaríem amb preg/pregar, però per qüestions fonològiques, hi ha alguns fonemes que no poden aparèixer en determinades posicions. Així, la -g sonora, s'ensordeix a final de mot o de discurs i esdevé -c.

    Bé, no m'allargo, però està tot ben estudiat i detallat per explicar aquests fenòmens que de vegades semblen paranormals o capricis d'algun lingüista tocat del bolet. :-)

    ResponElimina
  6. Hehehe, sí el mestre Chomsky, no sols a l'àmbit de la lingüística i psicolingüística, sinó també a l'àmbit dels estudis sociopolítics, socioeconòmics, etc. Un referent molt però molt important, sens dubte, del segle passat (que tampoc és tan passat) i d'aquest en moltes qüestions que afecten a la "comunitat global", bé a "l'Aldea Global". Em va tocar estudiar-lo quan feia psicolingüística i vaig descobrir un gran home i un gran científic que li va plantar cara als anys 50 al vell mestre B. F. Skinner, quan el pobre ja s'hi perdia intentant justificar la formació del llenguatge humà a través dels encadenaments E-R, i justament per la seva malaptesa de voler explicar l'aprenentatge de la llengua per imitació, Chomsky li va clavar una de bona acabant amb el seu "regnat" als EUA. Justament perquè Chomsky va observar que existien precisament aquestes irregularitats del llenguatge, mentre que els nens tenien una tendència innata a la regularització: "yo cabo", per exemple, sense haver-lo sentit dir mai a cap adult.

    Segur que si li enviés un e-mai em contestaria, però el meu anglès és d'autèntica pena.

    Salutacions fraternals

    ResponElimina
  7. Per cert, amic Víctor, això mateix que dius de en quant a prec/preg no és aplicable a bloc/blog? Potser aquest no és el motiu perquè des de TERMCAT es va decidir que la denominació correcta era bloc i no pas blog, entre d'altres possibles motius?

    ResponElimina
  8. Uff, Jordi, això de voler explicar amb quatre ratlles el que hauria d'explicar-se en un curs de carrera, és una mica complicat. :-)

    En Gabriel Bibiloni, promotor de l'ús del blog en català ho explica molt bé. I és un expert en temes lingüístics (professor de la Universitat de les Illes Balears).

    Tot això dels mots derivats és bastant més complex que voler-ho explicar amb dues normes generals, però també varia la formació final del mot si es tracta d'un nom patronímic, que ha evolucionat del llatí (s'hi apliquen les normes evolutives de la gramàtica històrica, i per això, per exemple, del llatí 'CABALLUS' hem arribat al 'cavall' català, 'caballo', castellà o 'cheval' francès, entre d'altres) o si és un préstec modern o un cultisme. I per això, per exemple, tenim 'mòbil' i 'mobilitat', però 'moviment' o 'movible'.

    ResponElimina
  9. Bé, interessant l'article, Víctor. Tanmateix, sota alguns dels seus argument i, des de la ignorància, continuo preguntat llavors perquè "prec" i no "preg"; malgrat el que tu em vas dir ahir. Tranquil no et demano cap resposta. Aquest no és el lloc, si més no ara. Ja en podrem parlar quan et paguis una cervesa a "Can Juanele".

    Però llavors li preguntaria al Toni, i no pas a tu, clar, per què "Catosfera" si és una paraula composta del prefix "cat" de Catalunya i del sufix "sfera" que ve de "esfera", "planeta", món".

    Sé que no m'ho dirà però per què "l'esfera catalana" per a referir-se a l'esfera de blocs en català"? quin sentit té? quins arguments sòlids manté aquesta paraula sinó és perquè ell se l'ha inventada presumiblement i nosaltres l'hem utilitzada sense qüestionar-la?

    Per què tantes contradiccions? Ell defensa els arguments d'en Bibiloni i desprès vol defensar una paraula que no té ni cap ni peus, malgrat que confesso que jo també la utilitzo. Però una mica de coherència, doncs.

    Si fos "Catabloglandia" -si és que hom té nassos de pronunicar-la- per exemple, o "Blocatania", o "Blocatsfera", etc., o utilitzant la paraula blog, "Blogcatania" o "Blogcatalandia" (vés a saber, tu) penso que en seria més coherent. Però "Catosfera" pels seus dos components és simplement un sinònim de "Catalunya", res més, no ens parla de blocs, ni d'internet, ni de pas altra cosa que d'un "món" referit a "Catalunya".

    Evidentment, no t'estic demanant a tu, Víctor, que diguis res al respecte. Tanmateix, en Toni és filòsof i escriptor, llavors haurien de reflexionar tots dos perquè unes vegades utilitzen de referent la "democràcia" (vox populi) a l'hora de la validesa d'una paraula i unes altres defensen el contrari.

    I ara que no em digui el Toni que l'ataco, que no és pas això, simplement que estem parlant de dues paraules que han arrelat molt, i les utilitzen per igual gent molt culta com altra que no tant, i que després són mirades amb "doble rasero" que dirien els hispans (Ho sento no tens encara posada l'equivalència en català al teu bloc)

    Salutacions fraternals

    ResponElimina